1. Tècnica pictòrica que consisteix a esquitxar amb pintura la superfície d'un llenç de manera espontània i enèrgica, és a dir, sense un esquema prefixat, de manera que aquest es converteixi en un «espai d’acció». Característica de l’expressionisme abstracte (Jackson Pollock).

Tècnica pictòrica semblant a l'aquarel·la; es dissol el color en aigua, on s'afegeix un aglutinant (p. ex. goma aràbiga).

Tècnica pictòrica que dissol els colors en aigua i els aplica sobre el paper. Consisteix a aplicar capes semitransparents que, superposades, aconsegueixen colors més obscurs. Aprofita el blanc del paper.

1.  Bé d'Interès Cultural. Implica el reconeixement del valor màxim del patrimoni i la seva protecció integral.

1. Procediment per realitzar estàtues de bronze. Un cop modelada la figura en cera, es recobreix de material refractari (guix, fang). Quan s’ha assecat, es fa un forat a la part superior per introduir-hi la colada de bronze fos, mentre que la cera surt per un orifici inferior. Quan el metall és fred, es fractura el motlle i es desprèn l’estàtua.

1. Tècnica de composició plàstica que consisteix a enganxar materials diversos (paper, fusta, teixits, filferro, etc.) en un suport pictòric.

Espai comprès entre dos murs de càrrega.

Cadascuna de les peces que formen un arc.

Superfície convexa exterior d'un arc o volta.

1. Tècnica que permet obtenir per estampació imatges a partir d’una matriu o planxa. En funció del material emprat (fusta, pedra, metall), rep diferents noms (xilografia, litografia, aiguafort).