Conjunt de regles certes i senzilles que impedeixen prendre mai un error per una veritat; és el procediment segur que ens permetrà conèixer les coses i el camí que ha de seguir la raó per a obtenir judicis sòlids i veritables.

Aquell en el qual el conjunt de proposicions que constitueixen el coneixement és deduït de certs principis i conceptes primers clars i evidents. Per a Descartes, l'origen de tals principis primers es troba en l'enteniment: són innats.

Tres tipus d'idees:

1) Forjades per la ment, a partir de l'experiència externa, dels sentits: “estranyes i vingudes de fora”

2) Formades per la ment a partir d'altres idees: “fetes i inventades per mi mateix”

3) Fa referència a les idees i principis que posseeix l'enteniment al marge de qualsevol experiència. Neixen amb la pròpia ment: “semblen nascudes amb mi”.

Adhesió ferma de la ment a una proposició després d’haver aplicat el mètode.

Tercer precepte o regla del mètode, que consisteix a reconstruir allò complex partint del simple. Ordenar els meus pensaments, distingint les qüestions simples de les més complexes, i recolzar-nos en les solucions dels problemes simples per a resoldre els més complexes.

Facultats passives que reben idees. No ens informen sobre la realitat en si mateixa. Les qualitats sensibles no són formalment objectives: no existeixen tal com les percebem.

Idea que apareix com a separada i retallada de les altres idees, no podent-se confondre amb cap altra. Per a tenir certesa d’un coneixement li exigim que se’ns presenti totalment delimitada en la frontera respecte a altres coneixements que constitueixen el seu contorn.

Que està present i es manifesta davant una ment atenta, que la comprèn en tots els seus elements sens dubte. Es refereix per tant a la veritat en si mateixa. Per a que la idea es pugui qualificar així cal que es presenti de manera nítida.

El dubte hiperbòlic consisteix a dubtar de:

Segon dels preceptes o regles del mètode, que consisteix a reduir allò complex als seus components més simples o elementals, és a dir a descompondre un tot en les seves parts. Hem de dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible, per a poder-los solucionar.

Allò que no necessita de cap altra cosa per a existir, a banda de Déu. L'autor en distingirà tres de diferents.

Característica pròpia del context històric de l'autor:

Ésser capaç de confondre'm i enganyar-me fins i tot en les coses que semblen més certes i veritables. Al final de la seva filosofia, l'autor l'acaba refutant.

Segons Descartes, l'existència de Déu, un ésser perfecte, infinit, omnipotent i omniscient, és certa, ja que:

L'afirmació de l'existència de Déu, a banda de cristinaitzar la filosofia i fer-la encaixar així en l'època històrica, ajuda l'autor a sortir del tot d'una de les seves teories inicials, que és:

Encara que Descartes va filosofar sobretot vers qüestions epistemològiques, en conseqüència directa d'aquestes, fa també un petit tastet en algunes altres branques filosòfiques, que són: