Els arbres

Les plantes primitives eren tan xicotetes que n’haurien calgut dotzenes per tapar l’extrem d’una agulla de cap. Aquestes cèl·lules tan menudes vivien als oceans de l’antiga Terra, i l’única cosa que permet classificar-les com a plantes és que necessitaven la llum del sol per a créixer. A partir d’aquests començaments tan humils, el regne de les plantes ha evolucionat fins a ser com el coneixem hui. Moltes plantes van quedar-se a l’aigua, però d’altres van colonitzar la Terra. Per aconseguir-ho els calia alguna cosa que les ajudara a suportar el propi pes i d’aquesta manera algunes plantes van anar desenvolupant un material anomenat lignina, que els va fer les tiges resistents i llenyoses i els va permetre créixer. Com que totes les plantes necessiten llum, les més altes van reeixir i en canvi les menudes no, ja que havien de sobreviure a l’ombra de les grans. Després van aparéixer les plantes amb un sol tronc gran: van ser els primers arbres. Els arbres grans, com les sequoies gegants de Califòrnia, poden pesar més de sis mil tones, cosa que fa que siguen la matèria viva més pesada que haja existit mai a la Terra. El tronc de la majoria dels arbres adults augmenta aproximadament dos centímetres i mig cada any. En climes temperats, el creixement sol produir-se només a la primavera i a l’estiu. El càmbium creix cap a fora i les noves cèl·lules que genera formen anelles visibles, una cada any. Si es compten aquestes anelles, es pot determinar l’edat de l’arbre.

Adaptat de L’arbre. David Burnie. Altea. Grup Promotor.

Paisatges illencs

Menorca.

Vent de ponent A la costa oest de Menorca, entre Ciutadella i el cap d’Artrutx, trobem cala Blanca i el seu entorn rocós. És precisament en aquests penya-segats on rompen les ones empeses pel vent de ponent. Grans ones enfurismades d’escuma blanca es llancen contra la costa alta i rocosa de cala Blanca, alçant núvols que el vent escampa com una pluja fina contra els penyasegats. Un horitzó tenyit d’un rosa pàl·lid separa el blau intens de la mar d’un cel blanc. Els raigs del sol de ponent harmonitzen i omplin la imatge amb diferents intensitats de daurat.

Mallorca.

Sóller Quasi amagat entre els cims de la serra de Tramuntana a l’illa de Mallorca, hi trobem el poble de Sóller, que ompli una vall menuda i s’enfila per les faldes de les muntanyes dels voltants. Una vegetació abundant de cultiu envolta el poble. Cases senzilles que guaiten tímidament d’entre els diferents verds que cobrixen la localitat. L’emplaçament d’aquest poble ens permet admirar a l’horitzó alguns dels cims més alts de la serra de Tramuntana, com ara el Puig Major que amb 1 443 metres és el més alt de l’illa.

Què és un penya-segat?

Paisatges illencs

Menorca.

Vent de ponent A la costa oest de Menorca, entre Ciutadella i el cap d’Artrutx, trobem cala Blanca i el seu entorn rocós. És precisament en aquests penya-segats on rompen les ones empeses pel vent de ponent. Grans ones enfurismades d’escuma blanca es llancen contra la costa alta i rocosa de cala Blanca, alçant núvols que el vent escampa com una pluja fina contra els penyasegats. Un horitzó tenyit d’un rosa pàl·lid separa el blau intens de la mar d’un cel blanc. Els raigs del sol de ponent harmonitzen i omplin la imatge amb diferents intensitats de daurat.

Mallorca.

Sóller Quasi amagat entre els cims de la serra de Tramuntana a l’illa de Mallorca, hi trobem el poble de Sóller, que ompli una vall menuda i s’enfila per les faldes de les muntanyes dels voltants. Una vegetació abundant de cultiu envolta el poble. Cases senzilles que guaiten tímidament d’entre els diferents verds que cobrixen la localitat. L’emplaçament d’aquest poble ens permet admirar a l’horitzó alguns dels cims més alts de la serra de Tramuntana, com ara el Puig Major que amb 1 443 metres és el més alt de l’illa.

Quines altres tres illes pertanyen a les Balears?

La mel

La mel és un fluid dolç i viscós produït per les abelles i d’altres insectes a partir del nèctar de les flors. El seu gust i color depén del tipus de flors de les quals se’n recull el nèctar. La mel és el producte alimentari que més temps es pot guardar sense fer-se malbé. De fet, els arqueòlegs que van entrar a les piràmides d’Egipte van trobar-hi mel preservada en bon estat. Es creu que els humans van començar a collir la mel dels ruscs fa més de

10 000 anys, segons unes pintures trobades a la cova de l’Aranya, a Bicorb (València). Hipòcrates, el pare de la medicina grega, la va fer servir per a guarir diverses afeccions de la pell, i per a alleujar el dolor en general. Els egipcis la van fer servir per a tractar les cataractes, nafres, talls i cremades. A l’antiga Roma, els metges la usaven per a ajudar els pacients a adormir-se. També servia com a moneda de canvi. Els usos primaris de la mel són la cuina, la pastisseria, com a acompanyament del pa (comú o torrat, generalment durant l’esmorzar) o begudes com el te. Però també s’utilitza per a guarir algunes malalties o afeccions de la pell, en cremes i suavitzants i per a combatre els refredats: un tassó de llet o una infusió calenta amb una cullerada de mel n’és un bon remei.

Tipus de mel

Mel de flors: és la que produïxen les abelles a partir del nèctar de les flors. Pot ser d’un sol tipus de flor (castanyer, romaní, farigola, bruc, taronger o flor de taronger, til·ler, acàcia, eucaliptus, etc.) o de diversos (mil flors). Aquest tipus de mel és transparent i se solidifica amb el temps. Mel de rosada o mel de bosc: és la que produïxen les abelles a partir de les secrecions dolces de pugons, cotxinilles i altres insectes xucladors de saba, normalment de pi, avet, alzina, surera, etc. Sol ser menys dolça, de color més fosc, se solidifica amb dificultat i pot tindre una olor i un gust especiats i resinosos.

Adaptat de <http://ca.wikipedia.org/wiki/Mel>

Marca la oració correcta

Els dofins

El dofí és un mamífer aquàtic, que fa uns 2 m de llargària. Té el cos esvelt en forma de fus. El cap és menut i acaba en un musell en forma de bec. La mandíbula té de 80 a 90 dentetes. Els ulls, envoltats per una ratlla fosca, tenen la nineta en forma de cor. Al costat hi ha les obertures auriculars. Els dofins produïxen uns sons característics per a comunicar-se. Tenen quatre aletes: la dorsal, que és punxeguda i de mida reduïda, les pectorals, que són més amples que llargues, i l’aleta cabal, que és la més grossa. Els dofins s’alimenten bàsicament de peixos.

Classes de dofins

Hi ha moltes classes de dofins, però segons el lloc on viuen els podem classificar en: dofins marins i dofins fluvials. Els dofins marins viuen dins la mar. Són de color negre blavós per la part superior, amb les parts laterals i la inferior blanquinoses. Viuen i cacen en grup. Les femelles només tenen un dofí cada dos o tres anys, perquè la lactància de la cria dura d’un any i mig a dos anys. A partir dels cinc o sis anys un dofí es torna adult i pot crear la seua pròpia família. Les amenaces més freqüents que han de patir aquests animals dins el seu medi són: les xarxes dels pescadors, la contaminació de les aigües costaneres i els trastorns acústics produïts per embarcacions. Els dofins fluvials són de color més clar que els marins. Quasi han perdut el sentit de la vista i només són capaços de diferenciar el dia de la nit. Això és pel fang que hi ha a la desembocadura dels rius on viuen.

Quantes dents tenen els dofins?

Els instruments musicals

Els instruments musicals, que, com sabeu, són objectes emprats per a produir sons, poden agrupar-se seguint criteris diversos. Tanmateix, si ens fixem en determinades característiques físiques, en la manera de ferlos sonar i en els mecanismes d’obtenció dels sons, solen agrupar-se en instruments de corda, de vent i de percussió. És la divisió més tradicional, si bé no l’única. En els instruments de corda el so es produïx per vibració d’una corda o més. El nombre de cordes varia segons l’instrument. El violí, posem per cas, en té quatre, la guitarra, generalment sis, i el piano, moltes més. En els instruments de vent la sonoritat s’obté de la vibració d’una columna d’aire insuflat per l’instrumentista. La flauta, la trompeta i l’orgue, per exemple, pertanyen a aquest grup. Finalment, en els instruments de percussió la vibració sonora s’obté colpint-los amb mans, martells, maces... D’aquests instruments, en destaquem la campana, el timbal, la pandereta, el triangle...

Els instruments i l’orquestra

Les orquestres són formades per instruments diversos, que han variat en modalitat i nombre amb el pas del temps.

Les orquestres actuals solen tindre d’una huitantena a un centenar d’instruments, de vent, de percussió i de corda, amb predomini d’aquests darrers.

Marca les verdaderes

Les molses

Són plantes molt menudes, mai no despassen els 10 centímetres d’altura

i algunes ni tan sols arriben als 10 mil·límetres. Viuen distribuïdes per tot el món en llocs on hi ha molta humitat: sobre el tronc dels arbres, a les roques, a les teulades, a la vora de rius i rierols, i mai no es troben en aigua salada.

Les falgueres

Fa molts milers d’anys, la superfície de la Terra estava coberta de boscos de falgueres que feien fins a 20 o 30 metres d’alçària. No hi havia encara arbres com els actuals, i l’absència d’altres plantes que els feren la competència o d’animals que se les menjaren va permetre que, durant un temps, dominaren la terra ferma. A poc a poc el clima de la Terra va canviar i hui les falgueres només es troben a zones humides, boscos i àrees tropicals.

Adaptat d’El món vegetal.

Marca les respostes correctes.

Les flors

Totes les plantes necessiten llum per a créixer, però els boscos solen ser ombrívols. Què fan, doncs, les flors del bosc per a sobreviure?

Als boscos on els arbres perden les fulles a la tardor, moltes plantes creixen i florixen abans que els arbres traguen les fulles de nou a la primavera. Les plantes recullen així tota la llum que poden abans que els arbres els la tapen. En uns altres casos, com als boscos tropicals, hi ha unes espècies d’orquídies que no viuen a terra, sinó que viuen enfilades a les branques i als troncs dels arbres. Aquestes flors no fan cap mal als arbres i en canvi com més amunt estan més llum reben.

Si passeges pel camp encara pots trobar flors silvestres a les vores dels camins, als marges dels camps i als espadats o els pendents. Els herbassars normalment estan plens de flors silvestres. L’home, amb l’ús prolongat de tractors i d’herbicides, ha fet desaparéixer moltes d’aquestes flors i ha convertit els herbassars en pastures. Així i tot, hi ha plantes de prat, com ara la milfulles, molt resistents que poden sobreviure encara que les haja tallades una màquina de segar i també poden créixer al marge de les carreteres.

Adaptat de Flors. David Burnie. Ed. Cruïlla.

Quines d’aquestes característiques té la planta milfulles?

Marca-les.

El foc

Abans de conéixer el foc, els éssers humans eren com animals. Cada matí buscaven aliment per a ells i per als membres de la comunitat. Però quan el sol s’amagava només tenien l’opció de tornar a dormir.

Els humans descobriren el foc en la natura. Al principi recollien les brases que quedaven després dels incendis naturals o la caiguda de rajos. Però el problema més gran era mantindre el foc encés.

Uns dels primers mètodes per aconseguir el foc va ser la rotació d’una punta de pal sobre una fusta seca.

El foc va suposar canvis molt importants en la vida dels nostres avantpassats:

– La cocció dels aliments va significar un avenç important perquè permetia fer digeribles algunes parts dels animals que caçaven.

– El manteniment de les fogueres els proporcionava calor a l’interior de les coves en els freds hiverns.

– També es va convertir en un mecanisme de protecció contra els animals perillosos.

– El manteniment d’una foguera encesa va significar tindre llum. Artificialment, els humans havien allargat la duració del dia i això va permetre les relacions socials entre els membres de la comunitat. El foc va facilitar les primeres converses i l’intercanvi d’experiències.