La noblesa.

El poble.

Un públic de totes les classes socials.

Exclusivament l’Església.

W. A. Mozart

Vicente Martín i Soler

Christoph Willibald Gluck

Blas de Laserna

Eren totalment independents.

Estaven subvencionats per l’Estat.

Eren treballadors al servei de l’aristocràcia.

Componien sense cobrar i per amor a l’art.

S’hi solia interpretar música de cambra.

Hi solien tocar orquestres, atès que eren molt grans.

Va ser on es va començar a representar l’òpera.

No s’hi podien interpretar peces musicals perquè no tenien prou ressonància.

El quintet de corda.

Els ensembles de vent.

El quartet de corda.

Els concerts per a solista.

Té un dels moviments més llargs que la resta.

Té un moviment en forma de sonata.

No té gaire rellevància en el Classicisme.

Desapareix amb l’arribada de Mozart.

Sempre va tenir cinc moviments fins al Romanticisme.

Va crear-se al final del Classicisme.

No va ser una composició habitual entre els compositors del Classicisme.

Té un primer moviment amb forma sonata.

És el tercer moviment del concert clàssic.

És el segon moviment del concert clàssic.

És el moviment principal de la simfonia.

És el segon moviment de la sonata.

Una organització del sistema musical oriental.

Un sistema musical organitzat a partir d’un centre.

Una característica física dels intèrprets de corda percudida.

Una activitat pròpia dels ballarins.

Una successió de notes ordenades de greu a agut.

Una sèrie de notes alternes amb característiques pròpies.

Una progressió de notes que, en repetir-se sempre, no tenen un final definit.

Una successió de notes per graus conjunts que poden ser ascendents o descendents.

Té vuit notes.

Té set notes però vuit sons.

Té dotze notes.

Utilitza notes estranyes a la tonalitat.

T-T-T-S-T-T-S

T-T-S-T-T-T-S

T-S-T-S-T-T-T

T-S-S-T-T-T-T

T-S-T-T-T-T-S

T-T-T-S-S-T-T

T-S-T-T-S-T-T

T-T-S-T-T-S-T

Són diferents estats d’ànim que experimenten els cantants d’òpera.

Són signes que es col·loquen davant de les notes per modificar-ne l’altura.

Tenen la propietat de modificar la durada de qualsevol tipus de nota.

Només s’utilitzen en comptades excepcions per la seva dificultat interpretativa.

Es recupera en el Classicisme però és pròpia de les cançons medievals.

Prepara l’obra per ser interpretada amb molta expressivitat.

Són les alteracions pròpies d’una tonalitat determinada.

S’utilitza només en la música instrumental per a orquestra.

Els graus tonals.

Els graus inicials.

Els graus principals.

Els graus secundaris.

A Europa al final dels anys seixanta, i s’exporta als EUA.

A Orient, però es comença a escoltar als EUA.

A les colònies estatunidenques del Pacífic.

A l’est dels EUA.

Distant

Dispar

Diferències

Dessemblances

Interpretar-la amb molt sentiment.

Tocar-la amb instruments de corda percudida.

Utilitzar notes d’adorn.

Tocar-la ràpid per augmentar-ne la intensitat.