Llegiu el text següent i contesteu les preguntes que us aniran apareixent.

L’alfabet és el sistema d’escriptura més comú en el món d’avui, gràcies a la facilitat del seu aprenentatge i al fet (aquest circumstancial) de ser la forma d’escriptura que han adoptat des de fa molts segles un conjunt notabilíssim de pobles, alguns dels quals han arribat a tenir un pes geopolític, industrial i mediàtic molt i molt gran. Però quan parlem de l’alfabet, cal que no ens limitem al llatí; també són alfabets el ciríl·lic, l’hebreu, l’àrab, el coreà… i això fa que aquest tipus d’escriptura, en les seves diferents versions i estils, sigui el predominant avui dia, llevat de les excepcions significatives dels sistemes d’escriptura xinès i japonès, que són ideogràfics. L’extensió de l’alfabet en els darrers segles ha seguit les passes de les colonitzacions. Aquestes operacions gegantines (i despietades, gairebé sense excepcions) han significat per a tot de pobles l’espoliació de les seves riqueses, la imposició de cultures i religions alienes, de sistemes jurídics, administratius i repressius forans i també l’aparició de malalties desconegudes fins llavors per la població sotmesa. En aquest marc general, potser l’única aportació positiva dels conqueridors ha estat la possibilitat que els pobles colonitzats arribin al mestratge de l’escriptura com a eina de desenvolupament, que cada grup humà pot adaptar fàcilment a les característiques de les llengües pròpies. L’alfabet, però, no hauria de ser pres mai com un benefici absolut, i és per això que en cap cas s’hauria d’imposar, sinó simplement oferir a tothom que n’accepti la utilitat en les coordenades específiques de cada cultura. Aquesta darrera precisió és especialment vàlida i recomanable pel que fa a tot de cultures orals que han funcionat i funcionen a la perfecció sense el suport de l’escriptura. L’aportació positiva dels conqueridors, però, no va ser generosa o filantròpica. En general, la introducció de l’escriptura no va atènyer tota la població, sinó solament, de forma instrumental, uns grups restringits de persones que s’avenien a col·laborar en el procés colonitzador i que, en molts casos, van continuar amb la restricció un cop assolida la independència. En aquestes situacions, el manteniment d’una elit alfabetitzada enfront d’una immensa majoria d’illetrats ha estat un exemple eminent de la perversió en l’ús de l’escriptura, i ha significat que les decisions de pes havien de ser preses al marge del poble, tal vegada contra el poble. Quant al futur, hi ha qui ha sentenciat la mort de l’escriptura sobre la base del desenvolupament de les noves tecnologies. Però des d’aquestes mai no s’ha elaborat cap programa de substitució, ni sembla que algú treballi a hores d’ara en projectes per tancar aquest període de cinc mil·lennis. Més aviat la impressió és la contrària: cada cop s’apleguen més esforços per aconseguir que els ordinadors subministrin les seves informacions a través de les llengües naturals i, doncs, sobre la base de l’escriptura, ara present a les pantalles. Podria, tal vegada, morir el llibre com a suport de l’escrit, en el moment en què tothom s’adreci a les pantalles i sobretot quan cada persona pugui tenir a la seva disposició equips molt lleugers i més fàcilment transportables que els actuals ordinadors portàtils; però, fins i tot davant d’aquesta hipòtesi, ja sabem que l’escriptura ha tingut suports molt variats al llarg de la història (el fang, el papir, el pergamí, el paper…) i que no representaria cap catàstrofe que, en el futur, hi pogués haver un suport electrònic del tot generalitzat. En aquest cas, el poder de la vella escriptura alfabètica hauria conquerit (potser està ja conquerint) les noves tecnologies i continuaria el seu camí com la forma més perfecta per a la conservació de la memòria humana