La música (a)   és la que ha estat composta per il·lustrar una imatge cinematogràfica en la qual hi ha una font visible d'emissió de sons.

La música (a)   sorgeix sense que estigui motivada des de dins de l'acció. S'insereix en la banda sonora per tal d'aconseguir uns determinats efectes estètics o funcionals.

La música té una funció de (a)   entre diferents plans o seqüències, ja que contribueix a homogeneïtzar el contingut de plans diferents. Pot unir dues accions dramàtiques o unir significativament imatges del record o premonicions amb l'acció del present.

La música (a)   serveix perquè l'associem a un tipus de pel·lícula.

Al gènere (a)   la música té un paper important pel fet d'exagerar l'escena que es vol fer més propera al públic.

En les pel·lícules (a)   les músiques acostumen a adequar-se als estats d'ànim.

Quan s'empra com a recurs, el guionista ha d'assenyalar-ho en el guió. Si el (a)   s'introdueix bruscament, afegeix dramatisme, expectativa i interès a la imatge.

En sistemes digitals el senyal analògic obtingut havia de convertir-se en senyal digital mitjançant un conversor (a)   .

Les cançons acompanyades de coreografies són essencials per l'ambient artístic que es vol crear en les pel·lícules (a)   .

En música, el (a)   és una figura musical popularitzada per Hèctor Berlioz que la va anomenar "idée fixe" i que Richard Wagner va elevar a sistema en les seves òperes. És un tema musical no gaire llarg (normalment una melodia curta o ritme) que representa a un personatge, cosa, sentiment o circumstància abstracta que es dóna cada vegada que se'l vulgui evocar, i que, normalment, està dotat d'una gran capacitat de transformació i adequació.