Si la via aèria no està permeable no és pot produir correctament l’oxigenació sanguínia.

Una de les actuacions d’infermeria en les cures respiratòries és proporcionar una hidratació adequada per mantenir la humitat de les mucoses respiratòries.

La tos voluntària es recomana als pacients que acumulen secrecions.

L'aspiració de secrecions es fa amb:

És una funció de l’auxiliar d’infermeria, en relació amb les cures del pacient respiratori, preparar i reposar el material en cada cas.

La posició de semifowler ajuda a mantenir la respiració normal.

Els exercicis respiratoris no estan indicats en pacients intubats.

Els exercicis respiratoris estan indicats en pacients amb malalties neuromusculars.

La respiració diafragmàtica, és la que es duu a terme utilitzant els músculs abdominals per produir una major expansió pulmonar.

El decúbit supí dificulta la respiració abdominal.

Un espiròmetre incentivat serveix per mesurar la capacitat respiratòria del pulmó.

Com s'anomena la falta d'oxigen als teixits?

Les bombones d’oxigen tenen acoblats un regulador de pressió o manoreductor.

La gasometria arterial permet valorar els gasos en sang arterial.

El cabalímetre regula la concentració d’O₂.

L’humidificador humiteja el gas amb sèrum fisiològic.

El manòmetre mostra la pressió de la bombona.

La mascareta facial tipus Venturi permet concentracions d’O₂ entre 21%-50%.

La mascareta amb reservori proporciona concentracions del 100% d’O₂.

S’han de vigilar i encoixinar (posar gases) els punts de suport dels dispositius per evitar úlceres per pressió i altres lesions de la pell

Durant la teràpia d’oxigenoteràpia cal evitar l’ús de substàncies inflamables prop dels pacients.

El tractament d’oxigenoteràpia resseca molt les mucoses del pacient i cal aplicar cremes hidratants com per exemple la vaselina.

En el tractament d’oxigenoteràpia cal evitar fugues d'O₂ cap als ulls per prevenir una possible conjuntivitis.

L’aerosolteràpia s’administra amb l’objectiu d’humidificar i fluïdificar les secrecions per afavorir la seva mobilització.

Amb la ventilació mecànica s'eviten infeccions

La ventilació manual es duu a terme amb un ambú.

Els pacients amb respiradors necessiten una sèrie de cures especials, una d’aquestes cures és la higiene de la boca.

En general les cànules de traqueotomia tenen les següents parts: cànula externa amb placa exterior i globus, cànula interna i fiador.

Abans d’aspirar les secrecions per via nasofaríngia cal mesurar la distància de la sonda entre l'apèndix xifoide i la punta del nas.

Les pressions d’aspiració són iguals per a tots els pacients.

En l'aspiració de secrecions cal vigilar els signes vitals del pacient, per exemple, la freqüència cardíaca

L’auxiliar d’infermeria pot aspirar les secrecions per via nasofaríngia, orofaríngia i endotraqueal o per cànula de traqueotomia.

En els pacient traqueostomitzats és perd olfacte i desapareix la fonació.

En els pacients traqueostomitzats no cal netejar la cànula de traqueostomia perquè aquesta es substitueix sovint.