Antropocentrisme

Antropomorfització

Androcentrisme

Humanisme

critica l'obsessió amb el progrés tècnic tan present en la historiografia cinematogràfica de l'època.

considera que el so si va fer avançar el cinema perquè l'acosta a l'objectiu final d'esdevenir la imitació perfecte del món real.

qüestiona aquesta ambició d'un cinema que es vol convertir en una rèplica del món real.

creu que estronca la capacitat d'experimentació del cinema mut, que les avantguardes van portar a la seva màxima expressió.

La crítica té lloc en els mitjans de comunicació i està oberta a nous formats; la teoria advoca per perspectives metodològiques i compta amb persones molt especialitzades.

La crítica té lloc en els mitjans de comunicació i es fa ressò de l'actualitat; la teoria aspira a definir quines són les millors pel·lícules i compta amb persones molt especialitzades.

La crítica basa la seva credibilitat en qui firma i està oberta a nous formats; la teoria advoca per perspectives metodològiques i aspira a definir quines són les millors pel·lícules.

La crítica és subjectiva i massa rígida; la teoria es fa ressò de l'actualitat i i aspira a definir quines són les millors pel·lícules.

La censura directe per part del mitjà de la teva opinió de segons quins films (no et publiquen la crítica segons el que diguis).

Evitar les pressions directes (regals, trucades telefòniques...) de distribuïdores i productores perquè es parli bé dels seus films.

L'atac d'altres companys de la professió que no estan d'acord amb la teva postura.

La introducció de temàtiques o pel·lícules menys coneguts, que no són la tendència general, ni el que dona més clics.

Hi ha pel·lícules que pel seu tema, procedència, tipus de públic o època es poden considerar ja a priori millor o pitjor que d'altres.

No es poden qüestionar els grans clàssics o els films canònics, i de fet no té cap sentit fer-ne noves versions que mai no estaran a l'altura.

No s'hauria de reduir la crítica a una mera valoració quantitativa o numèrica (les estrelletes/puntuacions).

Una crítica "amateur" en un agregador tipus filmaffinity o letterboxd mai serà tan bona com la d'un crític professional en un mitjà de comunicació tradicional.

Quan subratlla el to o les emocions dels personatges (música de violins emotiva en una escena melodramàtica, per exemple).

Quan no connecta amb el to de l'escena o les emocions dels personatges (música alegre en una escena violenta, per exemple).

Quan es distancia de les tradicions simfòniques d'origen romàntic habituals en les bandes sonores de Hollywood (com fa la música atonal, per exemple).

Quan no es correspon històricament amb l'època representada al film (com quan uns personatges de la França del segle XVIII ballen al ritme d'un grup de postpunk).

Un efecte analògic de la postproducció que consisteix en recrear sons del món real amb tot tipus de materials (colpejar closques de coco per simular el trot dels cavalls...).

Una altra forma d'anomenar la tornada ("estribillo"), el fraseig musical que es va repetint al llarg del film en els moments més dramàticament significatius.

La peça que introdueix la banda sonora, la primera que sona i marca el to de la resta de la composició.

Un motiu musical que identifica un personatge (o algun altre element) i ens permet fer-lo present des de la banda sonora sense mostrar-lo.

Reivindica que en una pel·lícula la música ha d'estar en un segon pla respecte a les imatges, no s'ha de fer notar.

Es nega rotundament a incorporar música a les seves pel·lícules, en coherència amb el que declara en el Manifest del contrapunt sonor.

Trenca amb certes inèrcies a l'hora de concebre el paper de la música en la creació del film, i per a Alexandre Nevski treballa amb el compositor Serguei Prokófiev ja abans del rodatge.

Està a favor de la introducció de la música a través del contrapunt, però totalment en contra de l'ús dels diàlegs.

Situa en la línia dels cineastes de la realitat els neorrealistes i els avantguardistes.

Considera cineastes de la realitat els neorrealistes i Dziga Vertov.

Pensa que els cineastes de la imatge són aquells que no afegeixen ni alteren les imatges registrades de la realitat.

Engloba com a cineastes de la imatge Dziga Vertov i la majoria d'avantguardistes.

Reivindica que també es puguin fer pel·lícules de gran pressupost sobre els problemes de les persones humils.

A més de teòric del Neorealisme, també va ser un important guionista, sobretot en col·laboració amb Vittorio De Sica en films com Lladre de bicicletes.

Advoca per una visió democràtica del cinema que doni protagonisme a la gent senzilla, a les persones del públic al cap i a la fi.

Defensa que el Neorealisme ha aconseguit superar el prejudici de què la vida real és avorrida, i per tant no cal espectacularitzar-la.

La banda sonora extradiegètica no és una innovació del sonor sinó una convenció que s'arrossega des del cinema mut.

A partir de l'aparició del sonor, Hollywood va parar especial atenció al disseny de so dels films per innovar el màxim possible en aquest camp.

La majoria (audiència, però també crítica) no es fixa tant en la dimensió sonora d'una pel·lícula com ho fa amb la visual.

Estem més "indefensos" davant del so que de la imatge, i de fet podem considerar l'oïda, l'"òrgan de la por".

Porta a la pràctica les teories realistes que havien desenvolupat a principis dels quaranta figures com Guido Aristarco i Cesare Zavattini.

El cinema neorealista va traspassar les fronteres del propi país i va tenir un gran ressò internacional.

Bona part de les cinematografies d'arreu del mon que s'han articulat com a alternativa a models industrials parteixen del neorealisme com a gran referent.

André Bazin n'és un dels grans defensors, ja que hi veu un model de cinema compromès amb la realitat i que s'oposa als valors que van conduir a la Segona Guerra Mundial.

Les virtuts estètiques de la fotografia emanen de la seva capacitat de revelar-nos allò real, fins i tot elements del món objectiu que ens podien haver passat desapercebuts.

En l'origen de les arts plàstiques trobaríem el "complex de la mòmia": la necessitat psicològica d'escapar de la inexorabilitat del temps, de la consciència de la nostra pròpia mortalitat.

La principal diferència de la fotografia (i del cinema) respecte la pintura resideix en la seva objectivitat: ja no cal la intermediació creadora d'una persona per disposar d'imatges del món.

La perspectiva és el més gran assoliment de la pintura occidental perquè perfecciona la vocació mimètica de l'art i permet aprofundir en l'expressió d'una sèrie de realitats espirituals.

Metodològica: com hem d'analitzar el cinema?

Ontològica: què és el cinema?

Autoral: qui és el creador d'una pel·lícula?

Estètica: què fa bona una pel·lícula?

Una pel·lícula sobre el trànsit cap a l'adolescència, la joventut o la maduresa molt pròpia del cinema indie i els nous cinemes.

Una pel·lícula sobre l'experiència concreta de la joventut molt pròpia del cinema indie i els nous cinemes.

Una pel·lícula sobre l'experiència concreta de la joventut pròpia només del cinema indie USA.

Les pel·lícules que tenen com a clímax principal la festa d'aniversari del protagonista.